LA VIA VERDA DEL ‘CARRILET DE LA CAVA’

Fa temps que s’està treballant a diferents indrets prop d’Amposta per a habilitar nous trams de via verda perquè caminadors i ciclistes puguin gaudir de noves rutes on practicar l’activitat.

Així per exemple al N d’Amposta s’està construint una passarel·la per a salvar l’obstacle de l’AP-7. Al costat del pont penjant també s’està construint una rampa per a fer més accessible la connexió de la via verda que va d’Amposta a Sant Jaume amb els nous trams que s’estan fent. Però és a l’altre costat de riu, al terme de l’Aldea, on es pot veure millor els resultats, ja que sembla que aquell tram ja està acabat.

Per als qui no ho sàpiguen, l’antic Carrilet de la Cava, com el seu nom indica, anava de Tortosa a la Cava (avui integrada dintre del municipi de Deltebre) i fa funcionar entre els anys 1924 i 1968.

De l’antiga línia que anava pel marge esquerre del riu pràcticament no hi ha vestigis i això que hi va haver 15 estacions al llarg dels 27 km De recorregut. L’edifici de l’antiga estació de Tortosa, prop del parc Teodor González és de les poques coses que han subsistit i la més visible.

Tot i que en alguns trams la via verda ja existien (camino natural del Ebro o GR-99) entre Reinosa i la desembocadura del riu a la zona del Garxal, és ara amb la recuperació de trams abans impracticables quan s’aconseguirà una connexió total.   

Així, a l’altre costat d’Amposta, després de mesos de treball s’ha netejat la zona de la vegetació no autòctona i invasora i se n'ha plantat de nova (bosc de ribera). A part, prop del pont penjant (sempre al costat de l’Aldea), s’han posat una zona de pic-nic amb taules i uns suports per a aparcament de bicicletes i uns bancs per a contemplar l’Ebre i la façana fluvial d’Amposta.  

Al costat del pont s’ha arranjat la rampa ja existent, però amb molt males condicions i també s’han construït unes escales. Des d’aquest punt i a través del pont es podrà connectar amb la via verda del marge dret que, majoritàriament, transcorre aprofitant el traçat d’una altra via fèrria, la de la Vall de Safan.

També s’ha descobert un nou búnquer republicà de la Guerra Civil Espanyola a la part de dalt del pont que se suma al que ja s’havia trobat fa uns anys a la part de baix arran de la crema d’un canyar.   

SIURANA UNA VEGADA MÉS

Per a qui  no hagi estat mai a Siurana de Prades li he de dir que no ha vist un dels paisatges més impressionants que tenim a Catalunya.  Potser el que més. Però és evident que encara hi pots posar remei i apropar-te qualsevol dia.

Ens dirigíem a passar la nit de Cap d’Any a Prades. Uns dies abans havia pensat en l’oportunitat de passar-hi ja que l’estat del seu pantà segurament me faria entristir. Però finalment no vaig poder superar la temptació de passar per aquell indret un cop més.

Quan deixes la carretera que va de Reus a Ulldemolins i agafes la que té portarà a Siurana ja saps que a part de molts revols i costes, trobaràs molts cotxes aturats al costat de la carretera, de vegades als llocs més inversemblants. Qui s’ho coneix, sap que per cada cotxe i per cada furgoneta aturada hi ha diversos alpinistes fent escalada o senderistes fent alguna travessia. Sé diu que és un dels llocs on hi va més gent a fer escalada del món.

Però el passat 31 de desembre n’hi havia més que qualsevol altra vegada que hi havíem anat. Al cap d’unes hores ens assabentaríem del motiu...

Un poble que ni de bon tros arriba als 100 habitants ha hagut de construir un segon aparcament uns 500 metres abans d’arribar-hi perquè el que hi ha més prop quasi sempre està ple. A part, tot i que està prohibit, també hi ha molta gent que aparca al mateix voral de la carretera per a convertir-la encara en més estreta del que és.

Afortunadament havia encarregat taula al restaurant que porta el nom del poble, ja que en arribar estava completament ple i no és un establiment menut, ja que ocupa la planta baixa i el primer pis de la primera casa del carrer Major. Però no és l’únic restaurant que hi ha.

Les 3 o 4 vegades anteriors que hi havia estat, mai havia menjat a cap dels restaurants del poble, però us ben asseguro que la propera vegada que hi aniré, ho tornaré a fer. Cuina tradicional sense sofisticacions, però molt bona.

En acabar de dinar vam donar una petita volta pel poble: vistes al pantà de Siurana, amb l’església templera de Santa Maria com a convidada d’honor, restes del castell, salt de la reina mora, etc.

Vaig parlar amb brasilers, italians, veneçolans i evidentment molta gent d’aquí. També hi havia cotxes de diversos països més...   

Abans de marxar vam veure que hi havien anat a fer els alpinistes que havíem vist hores abans: havien anat fins a Siurana per veure la darrera posta de sol de l’any. Grandiosa! 

PER A ESTAR MILLOR INFORMATS: 

https://ca.wikipedia.org/wiki/Siurana_(Priorat)

https://www.escapadarural.cat/que-fer/siurana-de-prades_es

http://www.turismesiurana.org/ca/la-llegenda-de-la-reina-abdelàzia

https://ca.wikipedia.org/wiki/Santa_Maria_de_Siurana

LES FORTIFICACIONS DE L'AMETLLA DE MAR 3

http://www.ametllamar.cat/turisme/ca/punt-dinteres/les-fortificacions_631/ 

LES FORTIFICACIONS DE L'AMETLLA DE MAR 2

http://www.ametllamar.cat/turisme/ca/punt-dinteres/les-fortificacions_631/

LES FORTIFICACIONS DE L'AMETLLA DE MAR 1

http://www.ametllamar.cat/turisme/ca/punt-dinteres/les-fortificacions_631/

TRES TREPIDANTES DÍAS POR EL MAESTRAZGO DE TERUEL. FORCALL

Conozco el Forcall por el sobrenombre del pueblo de los curas. Antiguamente, la falta de medios económicos hacía que muchos jóvenes se decidieran por la vida religiosa y se iban a estudiar al seminario de Tortosa para, finalmente, hacerse curas. Casualidad o no, el cura que me bautizó era de Forcall y también el cura que me dio la primera comunión.

Llegamos a Forcall desde Cinctorres. Antes de llegar y prácticamente pegada al pueblo la ermita de S. José (s. XVII) y el calvario, el mayor de la provincia de Castellón. Bordeando el calvario por la parte inferior, el río Cantavieja que se une al Bergantes nada más superar el pueblo.

Aparcamos en una plaza donde estaba la escuela además de un parque infantil. Era lunes, pero era un día raro, ya que si bien los escolares no tenían clase, para los demás era laborable. Esto hacía que el pueblo estuviera prácticamente desierto.

Nos encaminamos hacia el centro del pueblo por la calle Tomás Salvador hasta llegar a la plaza Mayor. Una plaza de trazado irregular y de considerables dimensiones si se compara con el resto de la población. Es tan irregular que algunas casas están porticadas, pero la mayoría no.

Nada más llegar a la plaza, a mano derecha se encuentra el palacio de los Osset-Miró (siglo XVI), convertido desde hace unos años en un hotel de lujo. Y justo al otro extremo de la plaza la sede del ayuntamiento (siglos XVI-XVII) que tiene, en la parte que da a la plaza un elemento arquitectónico nada común: una doble escalera voladiza sobre un arco de medio punto. De hecho es la única de estas características de toda la Comunidad Valenciana. Otros elementos destacables de este edificio son un reloj y una campana.

A la izquierda, un grupo de casas porticadas con algunos comercios en los bajos y a la derecha una plazoleta con la entrada principal del ayuntamiento o Casa de la Vila. Una pequeña escultura representado a una mujer acarreando agua es todo el ornamento que tiene dicha plaza. 

De repente un cartel enganchado a un balcón nos llamó la atención. Nos indicaba un viejo horno de pan. Abandonamos la plaza por un estrecho callejón e, inmediatamente, volvimos a girar hacia la izquierda, precisamente por la calle Horno, aunque en una antigua placa ponga Orno. Estaba allí mismo, con un rótulo de piedra mucho más modero, seguramente colocado con motivo de alguna restauración; pero no lo pudimos visitar ya que se encontraba cerrado a aquella hora de la tarde. Según parece es el horno en funcionamiento más antiguo de Europa (siglo XIII). Continuamos por aquella calle hasta llegar a la iglesia parroquial de Nuestra Señora de la Asunción, restaurada en el siglo XIX pero con elementos del siglo XIII y un campanario de 55 m. de altura de estilo barroco. Rodeamos la iglesia admirando sus gárgolas, mientras en la parte lateral vimos un enorme edificio que antaño albergó la escuela y enfrente  en frente de la iglesia otra construcción de considerables dimensiones.   

Al llegar de nuevo ante la sede del ayuntamiento, cogimos un callejón con un poco de cuesta que nos llevó a un pequeño mirador desde donde podían ver los alrededores de la población, desde los campos de cultivo, a las granjas; desde la montaña llamada Mola de la Vila hasta el cauce río Bergantes. 

Volvimos hacia el centro del pueblo en busca de la plaza Mayor que, como he explicado con anterioridad, estaba semidesierta, pero que durante las celebraciones más relevantes se llena de público y se convierte es el centro neurálgico. Allí nos sentamos en un bar que tenía una terraza cubierta para tomarnos un té y descansar un poco.

Antes de marchar todavía tuvimos tiempo de paramos en una carnicería situada en la carretera de Morella para realizar la última compra.

http://www.forcall.es/

https://es.wikipedia.org/wiki/Forcall

http://comunitatvalenciana.com/actualidad/forcall/agenda/recorrido-por-el-centro-historico-de-forcall-sus-monumentos-y-edificios